RELATS PARTICIPANTS AL REPTE LITERARI ESTACIONAL DE PRIMAVERA 2025

Il.lustració: Raquel Ruiz Quintana

ELS POPS

Autora: Dominique Lehner

El record més nítid que tinc de la meva mare, que va morir quan jo era una adolescent, és el dels estius que passàvem junts a la platja de Colera. Ella treballava en aquell famós quiosquet que hi havia i que ja ha caigut en l'oblit.

Hi anàvem al matí amb el quatre llaunes de l'avi, tots cinc. Deixàvem la mare a la feina i nosaltres ens instal·làvem en una punta d'aquella platja de pedra de ribera de diferents mides.

Allà l'àvia muntava el pícnic, amb les tovalloles i la nevera blava, on hi havia tot el menjar que preparava la nit anterior. En Xip, el nostre gos, restava al seu costat fent-li companyia.

Jo, després que el pare m'empastifes de crema de sol, corria cap a l'aigua i entre bany i bany feia castells de sorra, sempre trobava nens per jugar-hi. Sovint eren estrangers i l'àvia sempre s'estranyava, que tot i parlar idiomes diferents, ens entenguéssim els uns amb els altres.

El pare i l'avi se n'anaven a les roques, calçats amb les aletes, es posaven la màscara de busseig, el tub i amb una xarxa l'un i una galleda l’altre, s'endinsaven a pescar el que trobaven; musclos, petxines, peixos i sobretot pops. Aquests eren els que a mi m'agradaven més. 

Després dinàvem a la platja i fèiem una becaina. A mitja tarda, quan la mare plegava, tornàvem tots junts. Els caps de setmana havia de fer torns extres i marxàvem sense ella.

 L'esperava desperta i quan tornava a casa sempre em portava alguna cosa que havia sobrat, el que més m'agradava era el pop en salsa. No li vaig dir mai que ja n’havia menjat del que havien pescat el pare i l'avi.

 

CUANDO VOLVÍA A CASA SIEMPRE ME TRAÍA ALGUNA COSA

Autora: Maria Àngels Noé Vivé

Cuándo volvía a casa siempre me traía alguna cosa al principio, eran restos del naufragio: palabras sin decir, promesas rotas, pedazos de un futuro que ya no existía. La casa estaba llena de ecos y yo, como un pulpo asustado, me escondía en los rincones más oscuros, tratando de no sentir.

Los días pasaban lentos, como corrientes en contra. Me costaba salir de la cama, me costaba respirar sin pensar en todo lo perdido. Pero poco a poco, fui entendiendo que no podía quedarme anclada en ese fondo.

Empecé a llenar los huecos con pequeños tesoros. Una planta que me obligara a abrir las ventanas, una libreta nueva donde dibujar tentáculos largos y colores vivos. Caminaba sola por la ciudad, con miedo a perderme pero siempre encontraba el camino de regreso.

A veces me sentía ridícula, tan frágil y a la vez tan empeñada en seguir. Pero pensaba en el pulpo de mis dibujos, astuto y capaz de cambiar de forma para sobrevivir. Y entendía que ser valiente no era no tener miedo, sino avanzar a pesar de él.

Así que cada día volvía a casa con algo nuevo: una canción descubierta por casualidad, una idea para ese viaje que siempre había querido hacer, la certeza de que empezar de cero era difícil, pero posible.

Y aunque la herida seguía ahí, aprendí a verla como las cicatrices del coral: prueba de que la vida sigue creciendo, incluso en las profundidades.

PAZ

Autora: Esther Roca Pérez

Caía ya el sol de la tarde. En poco rato aparecería por la puerta seguramente, como siempre, apestando a ron y tabaco. Decía que iban en el pack del oficio de pescador, cosas del mar y el hombre. Cuando volvía a casa, siempre me traía alguna cosa. Algo sobrante de la pesca del día. Cuando nos conocimos nunca pensé que acabaríamos siendo ésto; una cita necesitada casi diaria para echar un polvo aderezada con algo de pescado. Normalmente me daba tiempo a prepararle la cena antes de que se fuera y él me lo agradecía con un cachete en el culo y guiñandome un ojo. Había tenido peores relaciones, ambos las habíamos tenido. Ese día, pero, dejó de ser un sucesivo de mares en calma, para volverse la más peligrosa tormenta. Esa vez, trajo un pulpo para mí y algunas sardinas para la cena. Serían las últimas. Al llegar, soltó una carcajada junto con el obsequio e hizo un mal chiste: “¿En qué se parece un pulpo a una mujer? … En qué hay que pegarles para ablandarlos.” En ese momento lo supe, supe lo que vendría, supe lo que se estaba mascullando en la oscuridad, y la sensación de peligro que recorrió mi cuerpo no me era nueva, me hizo ver lo que trataba de esconderse. La policía apareció alertada por los vecinos. Ahora ya no hay más peces, ni pulpos, ni olor a tabaco. Ahora solo hay paz.

NOSTÀLGIA DES DEL NORD

Autor: Enric Casanovas

Quan torna a casa, sempre em porta alguna cosa nova. I quan se’n va, indefectiblement, s’endú molt més. Em deixa foscor i tristesa, i el desig punyent de reveure’l. Em queda com a consol la seguretat del seu retorn, però mentre no arriba tinc una ferida badada. La seqüela d’una guerra sempre perduda en aquest lloc inhòspit. Un lloc on vaig anar a parar gairebé sense adonar-me’n. Una trucada, una bona oferta de feina i després... La distància. El temps.

Al principi la seva absència em resultava demolidora. Per tot el que representava. Abans estàvem gairebé sempre junts. Tant, que no el considerava. No com es mereixia. Aviat, però, vaig adonar-me que el trobava molt a faltar. Amb ell tot era més senzill. Em feia els dies més fàcils. La seva presència ho amarava tot de tons alegres. Sabia banyar-me d’il·lusions. Les seves carícies eren una benedicció. M’omplia de vida la vida.

Mentrestant, naixien i creixien lligams en aquesta terra estranya. M’hi arrelava amb la força de les coníferes a la taigà. Malgrat tot, ell no m’oblidava. Sempre que podia travessava obstinadament mars i muntanyes per unir-me al passat. Era emocionant veure’l arribar per darrera dels turons erms, sovint nevats. O emergir de sobte entre les escletxes d’una espessa nuvolada. Fins i tot durant el llarg hivern, quan sorgia esblaimat a l’horitzó, tenia el poder de fer-me renéixer. De retornar-me, encara que fos per poc temps i de manera volàtil, a uns orígens.

Un matí en què els seus tentacles ferits m’acariciaven dèbilment, vaig pensar seriosament a tornar. Però, quin sentit tenia ja? Era massa tard. No quedava res meu ni de mi enrere.