POEMES PARTICIPANTS AL REPTE LITERARI ESTACIONAL DE PRIMAVERA

 

Fotografía d'en Salvador Riera

                               VIURE

 

He contemplat milers de paisatges.

He corregut centenars de camins.

I en foscos senders,   

a vegades m’he perdut,

he tingut entrebancs,

i he caminat amb els peus ferits.

He fet amics aquí i en altres llocs.

Amb tots he compartir tertúlia i vi.

I de tants amics,

uns ja m’han deixat,

altres m’han seguit

i molts s’han quedat en el camí.

He viscut infinitat d’experiències.

He sofert i he gaudit el que he pogut.

I en humides tardors,

he sentit por,

i he notat fred,

com l’arbre vell despullat i caigut.

De nou he passejat pel meu vell parc,

en una tardor de les tardes crues.

Les fulles caigudes sobre la gespa,

formaven un tapís

de tons nostàlgics,

sota les branques fredes i nues.

Que lluny queda ja la primavera!

Ara, si em veus,

t’adonaràs que ja no soc el mateix.

            A la zona infantil jugaven els nens,

barallant-se i abraçant-se a la par.

I davant dels seus somriures innocents,

he sentit enveja,

desitjos de ser jove,

i un afany infinit de viure sense claudicar.

Contemplant els nens jugant al parc,

com anaven del trapezi al tobogan,

he comprès que no existeix la mort,

que tan sols existeix vida,

vida…  i esperança,

i que encara em queda molt per caminar.

 

                                                                      Juan de Maya

*****

ROSA ARRELADA

Si em veus, company,

si veus, pensant en tu

el que he escrit:

«No desuneixo la tija

a la terra arrelada

aquest any que n’és d’absència,

venerada flor roja,

gaudi d’abril,

vint-i-tres.

Romandràs al sòl

de la teva naixença,

lliure i serva dels éssers

 que aturen la passa o el vol

per complaença.

Rosa carmesina,

flairant i balsàmica,

atribut de la  llum o el crepuscle,

vessa els rojos, essències i nèctars

als passants,  amadors o badocs.

No estalviïs de tu cap substància

ancorada en la teva bellesa,

ans lliure-la als quatre vents,

que arribi enllà l’horitzó on

es desdibuixa la terra dels vius».

...Percebràs l’afecte que has arrelat

en  tots i en a mi.

 

                                        M. Eulàlia Espinasa M.

*****

En record de l’estimat company Salvador Riera

 

SI NO EM VEUS

 

Si no em veus,

no em suposis abatuda,

testimoni funest d’un hivern que no s’acaba,

ombra d’un cicló de pandèmies sense budes.

 

Si no em veus,

mira l’interval insondable d’una platja,

l’enderroc de quiròfans, monstres i botigues,

i sigues rosa que, malgrat tot, s’encoratja.

 

Si no em veus,

no és res més que el silenci que m’empassa,

i decreixo, entristida, immòbil i obliqua,

mentre en l’agresta nit cau la joia escassa.

 

Però si em veus,

si a la fi obres el finestral fulgent a l’albada,

i aturada, en mig de tot, encara sóc vida,

pensa’m sense esquerdes, tremolosa i eixerida,

confegint amb nusos i essències

el traç d’una besada.

Esther Aragon Gatell

*****

                                                  A Salvador Riera.

                                                 Mestre, pide a las musas

                                                que me transmitan las palabras…

 

 No quiero contemplar rosas.

Antaño, frascos de terciopelo y carmín,

fragantes, hermosas…

Ahora, varas de espinos rasgando el alma,

arrancándome un lamento sin fin.

 

Tampoco quiero escribir poesía.

Mil veces lo intentaría

y ni un verso rimaría.

Mestre, no te rías, que,

aunque tú bien tocas la prosa,

sabes que a mí me da pavor componer poesía.

 

Yo voy a seguir escribiéndote a mi manera.

Ilusionada, y en primicia, te revelaré

que, en un certamen literario,

un gran reconocimiento logré.

Derrotada y buscando consuelo, te contaré

que, de nuevo, el maldito intruso

me obligó a bajar en el temido andén.

 

Así pues, si me ves mirando al cielo,

envíame respuesta en la cola de un cometa

o en un destello de luz del día.

 

Que no quiero contemplar estas rosas

ni quiero escribir esta poesía.

Que no puedo…

(Maldigo al tren que te dejó en esa estación.)

                                          Montserrat Pérez

*****

Pensant en Salvador Riera

    Núria Castellsaguer

i, també, en la Dúnia.

NOVA MIRADA

 

Si em veus,

pentinades les fulles

en l’enyor

verd i elegant,

rinxolat,

en les converses passades.

 

Si em veus,

perfumada sota la capa

del silenci,

roja i vellutada,

atapeïda,

en tot el que no ens vam dir.

 

Si em veus,

la tija emergent

de l’adeu

inevitable i esmolat,

alimentada

pels verbs conjugats en passat.

 

El vent s’endurà

el mantell esgarrinxat

pel vell argot 

d’espines

i floriran

uns nous mots,

que ens enllaçaran per sempre.         

    

                                               Anna Segimon

                                                                          *****

  

 Etern Salvador

 

Si em veus sola

       para’m la mà tremolosa.

 

Si em veus perduda

      guia’m amb xiuxiueig subtil.

 

Si em veus nua

     fes-me un vestit d’estrofes.

 

Si em veus molla

      ofereix-me aixopluc gentil.

 

Si em veus crua

         bufa’m baf de lletra i fum.

 

Si em veus tova

                                falca’m amb un mur de versos. 

 

I si mai, mai, em veus poruga, absent, obtusa

agita’m el cor amb les rimes,

 sacseja’m sencera amb la teva escalfor.

 

Enyor etern de Salvador.

 

 Júlia 

*****

 SI EM VEUS

A la memòria del meus éssers estimats,

aquells que ja no hi són,

però viuen en el meu cor.

Si em veus,

jo també sóc un roser ple d’espines,

tantes pèrdues i dolor al llarg dels temps,

nostàlgies i records,

oblit i tristor.

 

Però ara arriba la Primavera i,

em transformo i floreixo.

Aviat ompliré els carrers de oloroses roses,

que faran costat a lletres plenes d’amor,

sortides de veus de poetes,

animes pures com tu, Salvador,

que ens mires des de allà on siguis,

gaudint de tot l’Amor i la Pau.

 

Si em veus,

vull ser una rosa del teu jardí,

intento fer un poema.

 Roser Lorite

*****

                                                          Al Poeta 

            Els dies no es deturen amb el temps,

           a la primavera neix la rosa, la primera,

            que il·lusiona al poeta, perfum d’amor.

Sense murar, t’exposes a l’atac  de l’enemic

I a voltes entens l’hora del sagnant crepuscle.

Es quan l’arrel del mal ja ha fet el niu i

Mentre, la veu et caqueja per dir t’estim.

Voldries retornar als primers poemes

Els que podies recitar sense desmai.

Ungles afilades se’m claven al coll

Sempre que vull recitar un poema teu.

Un sarpat de pètals de rosa

faran d’estora a nous mots

i farem poemes con els teus. 

            Pilio

Dedicat a l’amic i poeta Salvador

*****

Seré si cal clavell sagnant...

J. Oliva

Al meu avi Joaquim

A l’amic Salvador

A la Núria C.

Poema 1

Si els records,

poden florir,

serà  potser,

un dia,            rosa blanca,

aquest que guardo

a prop del cor

Em vindrà a sorprendre un matí

quan estigui podant el meu roser,

vell, eixorc i ple d'espines.

 

Veus, dirà la flor, abans d'esfullar-se,

soc

el record
d’aquella emoció

que li amarava  els  ulls

quan deies, els seus versos

lentament

ara

podràs

guardar

pètals

secs

p

u

n

t

s

d

e

poema,

...però no és el mateix , punyeta, no és el mateix...

                                                                                   Sandra Cabrespina