RELATS DEL REPTE LITERARI ESTACIONAL DE TARDOR

 

       Il·lustració de Mónica Torralba

EL GANXO DEL PENJAT

(Autor: Xavier Ballesta)

Em deien «Penjat»; jo, amb les mànigues creuades, donava l'esquena a les crítiques envejoses que arribaven dels de la balda, gaudint-les, engreixaven el meu ego. Era el jersei-talismà, el de les grans ocasions. Havia guanyat partits, superat exàmens i anat a grans concerts, encara que el que més m'agradava era sortir a lligar, haig de reconèixer que tinc ganxo.

Essent d'angorina, sempre em rentaven a mà i m'eixugaven penjat al sol. M'agradava sentir com s'escorria l'aigua per les meves fibres tot allargant-les, donant-me aquell aspecte desllorigat amb el qual em trobava «tope sexi».

Aquell dia, després d'una nit de festa, em vaig lliurar al grat plaer de la rentada. Com sempre vaig acabar penjat a la terrassa. Una lleugera brisa em feia dansar, m'eixugaria aviat. Al poc la brisa esdevingué vent i la dansa rock-and-roll, no em feia gens de gràcia. Una ràfega més forta que les altres em va inflar i em va llançar pels aires. Els carrers van esdevenir un abisme mentre intentava controlar el vol per no esquinçar-me amb alguna antena. El vent començà a afluixar i jo a caure, anava directament cap a aquell munt de ferralla, estava perdut!

Just abans d'estavellar-me unes mans m'agafaren i m'alçaren, m'observaren volta i volta, un nas m'ensumà tímidament i un blanc somriure m'enfundà en un cos esvelt i ossós.

Em vaig trobar empentant un carro que dringava al ritme de la trista cançó que remorejava dins meu. De tant en tant ens aturàvem per recollir andròmines.

Venuda la ferralla, el so del carro s'accelerà, la cançó, ara amb lletra, també.

Arribàrem al campament, tothom deia alguna cosa. Quin goig!, tornava a tenir ganxo!

En el cau hi havia un jaç, una cadira i un armari sense portes mostrant un solitari penjador.

Em sentia feliç, ja sabia on dormiria: Penjat!

 

 

NATURA

(Autora: Magda Pola)

Estaba exhausta y hasta las calles se convirtieron en un abismo para ella. Así que llamó a su amiga pidiéndole ayuda. Al día siguiente los cinco salían hacia la Vall Ferrera. Mientras se deja llevar, adormecida, escucha: Bañado por los ríos Noguera Pallaresa y su afluente Noguera de Tor, a lo largo del Valle se extienden siete pueblos…

En cuanto se instalan, se pone su cariñoso jersey rosa y deja que la invada una gran sensación de bienestar. Sin darse cuenta, se acopla al nuevo ritmo del tiempo. Cada día una ruta, por la tarde juegos de mesa; tan poco y tanto a la vez… Al finalizar su estancia escribe en su diario:

Qué maravilloso poder curativo tienen la naturaleza y la amistad. Estos días han sido una experiencia mágica:

·       El fresco de la mañana activándote y acariciándote la piel, llenándote los pulmones.

·       Las nubes evaporándose en los estrechos valles.

·       Los campos cubiertos de escarcha.

·       Los colores de los árboles en las laderas.

·       El sorprendente canto de los pájaros rompiendo el silencio.

·       El fru-fru del aleteo de la gran águila real sobrevolándonos.

·       El galopar alocado del corzo, asustado al cruzarse en nuestro camino.

·       La emoción al pisar la mullida tierra, ramas, minúsculas piñas… mejor que la mejor de las alfombras.

·       El olor de los pinos, de la tierra mojada, de los musgos, del tomillo…

·       La conmoción al contemplar la grandeza de los paisajes o, simplemente, inmersa en ellos.

·       La sensación de felicidad, de sentirte viva.

·       El sentimiento de apoyo y amistad construyendo una bonita experiencia vital.

    ¡Todo, todo, todo… es mágico!

Cierra el diario, levanta la vista y el espejo le devuelve una imagen bien diferente a la de hace unos días; vestida con su jersey rosa luce una tranquila sonrisa.

 

EL COLOM QUE PASSAVA PEL PAS DE VIANANTS

(Autora: M. Eulàlia Espinasa Martori)

L’avi Cisquet, en Josep i l’Aureli seien a prendre el sol al bell mig de la plaça mentre la vella Gertrudis abocava pa als coloms, de plomatge grisós. Un cop, caminant diligent pel pas de vianants, se’ls va acostar un de bru. En arribar, va engolir algunes engrunes de terra i se’n va anar per on havia vingut.

Dia rere dia es va anar repetint el mateix episodi davant dels ulls desconcertats dels avis i la dona. Per sortir d’aquest trencacaps, els ancians van demanar a un passejant que s’acostés al lloc per on venia sempre l’ocell, per si el veia sortir d’algun lloc. Però no. També li van requerir a la neta d’un d’ells que li deixés caure una xarxa al damunt i atrapar-lo. Però s’escapolia.

Un dia la Gertrudis no va venir. Les aus sobrevolaren la zona, però en no veure-la es van dispersar. I, com ja era habitual, pel pas de vianants, va aparèixer el colom bru. Aleshores, l’Aureli va abaixar el braç dret amb la mà oberta i el colom se li va enfilar al palmell. En aquell moment, li va notar al voltant d’una pota una anelleta negra que subjectava un paperet amb una adreça escrita. Per als avis, els carrers van esdevenir un abisme i, seguint el sentit comú, van avisar la policia.

Al lloc indicat, les agents hi van trobar un ancià prim i desnaturalitzat, vestit amb parracs. Els seus malfactors van poder ser detinguts i ell va anar a la residència on, els seus salvadors, el visiten sovint.

El vellet, que sempre havia tingut colomars, els va poder explicar com s’ho havia fet per entrenar el colom bru que li entrava per una finestreta.

 

REGALO ANTICIPADO

(Autora: Mónica Torralba)

Era un viernes de 1984, faltaban tres semanas para Navidad, después de salir del instituto Marta, Eva y yo paseábamos por las calles comerciales soñando con tener toda la gama de colores de los jerséis Privata, aunque después de ver los precios nos conformábamos con uno solo. Llegué a casa convencida de persuadir a mamá.

—Mamá, necesito un adelanto de Reyes, un jersey y una minifalda.

—Pero para Reyes habías...

—Lo sé, pero lo necesito para esta semana por favor, te prometo que para Reyes no pido nada más.

Acto seguido mi madre sacó de su vieja caja de latón de infusiones Pompadour un sobre con dinero destinado para regalos.

—Aquí tienes. Pero luego no esperes nada más...

—Que sí mamá, lo sé.

Me metí el dinero en el bolsillo y abracé a mi madre dándole todos los besos embaucadores que tenía.

Miré el reloj, sabía que en menos de una hora la tienda de ropa cerraría, salí disparada imaginándome ya con aquel jersey rosa y la minifalda, tendría que comprar medias nuevas y puede que hasta unos pendientes. Llegué a la calle principal donde los escaparates brillaban al compás de villancicos, me sentía tan feliz esquivando la multitud. Aceleré el paso y al entrar en la tienda los vi, ella luciendo mi ansiado jersey frente al espejo y él aprobándole con un beso el color. Salí con la misma rapidez que entré, llevando el desconsuelo en la garganta y mi mano apretando la rabia. Las calles se convirtieron en un abismo, iba tropezándome con los transeúntes que sonreían mientras balanceaban sus bolsas con regalos. Volví a casa vacía de ilusión, apretando con los dientes un nuevo fracaso, dejando en la caja de latón el dinero destinado a mi máquina de escribir.

 

RETALLS

(Autora: Marina Domínguez Colomé)

Feia temps que no voltava pel centre històric de Girona. M’agrada passejar-hi, sense pressa, badant per qualsevol dels seus bells racons. Travessar el pont de ferro, visitar el call jueu, la catedral, la muralla... sempre tinc la sensació que pots descobrir-hi secrets amagats si t’hi fixes bé.

Així de cofoia i despreocupada caminava quan de sobte vaig sentir una fiblada al cor, que va començar a bategar a mil per hora. Allà, en aquell aparador, penjada i exposada amb cura, una polida camisa amb les mànigues lligades igual com solia fer l’Alba quan érem companyes, ja fa una colla d’anys. Una explosió d’imatges van començar a brollar sense control i aquells carrers tan plàcids van esdevenir un abisme.

Em va inquietar el seu record, però després del primer esglai, em vaig sentir capaç d’acaronar-lo i gronxar-m’hi. L’Alba, ben jove, s’havia refugiat a Girona quan va adonar-se que havia tocat fons en aquell ambient tan sòrdid on es movia. Li calia fugir per sortir-se’n.

Lluitadora innata, va aconseguir guarir-se i trobar un sentit a la vida. En tornar a la ciutat que l’havia vist néixer va reprendre amb il·lusió la feina que l’apassionava, ja amb el títol universitari que amb esforç havia estudiat durant aquell parèntesi.

El que ningú es podia imaginar quan millor li anaven les coses, va ser l’aparició de la cruel malaltia que irremeiablement ens hauria de segar a tots l’ànima, a ella la vida. Massa jove, massa injust per a una dona forta com ella quan semblava que per fi arribaria a tocar el cel si s’ho proposava.

Fa vint-i-cinc anys que ens va deixar, el dia que la meva filla en complia tres, i de llavors ençà, cada aniversari encenem una espelma també per ella, per tenir-la sempre ben present.

 

TANTA TRISTESA

(Autora: Mar Bruguera)

Vol marxar i encara no sap on. Es troba presonera; aquesta casa i les coses que l’envolten se li tiren al damunt, no té gana, ni set, ni son, només té llàgrimes que li regalimen per la cara. No sap els dies que fa que no es mira al mirall. S’incorpora del sofà, que darrerament s’ha convertit en el seu únic espai, i camina una mica per l’estança. Està entumida de tanta immobilitat. Avui fa sol i li sembla que també fa fred i pensa que potser és el dia per sortir i comprovar que a fora tot està al seu lloc. Es dirigeix a la dutxa i deixa que l’aigua calenta recorri el seu cos esperant també que arrossegui aquesta tristesa que la corroeix per dins. Surt i té fred, el contrast és massa fort. Agafa uns pantalons que troba i mira l’armari buscant no sap què.

Els seus ulls s’obren quan veu arraconat aquell jersei de color rosa entaforat al final d’un prestatge. Recorda que el va deixar allà per no veure’l. El treu i el posa sobre el llit, es queda en una posició estranya, amb les mànigues creuades. Vestint aquell jersei va viure el cel i l’infern però s’ha quedat a l’infern. El seu cap és un caos i els seus pensaments molt perillosos. No ha pogut superar la tragèdia.

Surt a fora i recorda quan els carrers van esdevenir un abisme. Camina, camina, camina no sap quant i distingeix una claror al final d’un carrer estret. Està alçada i a baix hi ha molts núvols que semblen tous i acollidors. Pensa que potser hi estaria bé, que seria com si algú l’abracés molt fort. S’hi apropa més i es llença esperant que li arribi la pau.

 

LA SAMARRETA COLOR MALVA

(Autora: Roser Lorite)

Per fi ha arribat la tardor i no he tingut cap més excusa per, d’una vegada, fer neteja d’armaris i triar la roba que fa temps que no em poso perquè la majoria m’ha quedat petita.

Fent piles m’ha passat ben bé tot el matí. Cada peça té un record entranyable per a mi.     Com si fos una pel·lícula, m’anaven passant les imatges dels llocs i moments on havia lluït aquelles robes.

De sobte he sentit una olor especial i les mans se m’han endinsat al fons d’un calaix on sobresortia una màniga de color malva, de tacte suau com les sedes de Samarcanda.

No han passat ni dos segons que m’he trobat en aquelles terres llunyanes, envoltada de colors i perfums dolços. Una llum tèbia i uns llavis carnosos que em volien robar un petó. Estava trasbalsada, el meu cos flotava en mig d’un espai desconegut. Qui era aquell noi de mirada profunda que m’intentava treure la samarreta de color malva? Tota jo bullia en una espiral de frenesí. Jo reia, embriagada, assaborint la seva pell color mel; mentrestant, ell es barallava amb les mànigues de la samarreta. Finalment ho va aconseguir, i amb delicadesa la va penjar com si es tractés d’un tresor. Ens vàrem fusionar en un amor pur i net, ple de tendresa. La nit va córrer aliena a aquelles dues persones vingudes de mons diferents que s’havien trobat en un lloc amable carregat d’històries fantàstiques. L’endemà els carrers van esdevenir un abisme. Jo tornava a la meva ciutat amb el cor trencat i ell... qui sap quin va ser el seu destí.

La samarreta va absorbir tota la seva olor dolça i per molt temps que passi romandrà amb mi.

 

MIRALL

(Autora: Sandra Cabrespina)

Em miro i em somric.  Hi ha cansament, però també hi ha tendresa i il·lusió en el rostre que des del mirall em torna la mirada. Que bé haver arribat aquí. Ho has fet bé. Te n’has sortit.

Recordo quan els carres van esdevenir un abisme que no gosava mirar. Tancada a casa, replegada sobre mi mateixa, udolant com una bèstia, només volia que tot s’acabés. No crec que hi hagués motius. Són coses que passen. Un desequilibri químic o un mecanisme que deixa de funcionar. Som artefactes delicats, fràgils, poc precisos. Podem caure en espirals d’autotortura, sabeu?  Ens fascina el dolor? Ara se’m fa estranya la criatura devastada que vaig ser, seria capaç d’acostar-m’hi i acaronar-la?  Potser no cal, ja és part del passat. O no? Qui sap si encara és a dins, si pot tornar a apropiar-se de la meva vida.

Medicació, teràpia, molta teràpia, i a poc a poc vaig deixar de rebutjar l’escalf de les veus, dels tactes. Vaig deixar que m’envoltessin a poc a poc, fins a fondre l’esmolada candela de soledat glaçada que havia crescut dins meu. Vaig deixar que m’estimessin, que m’abriguessin, com aquell vell jersei de llana que em fa sentir a gust.

Em miro al mirall i somric altre cop. Somric a la dona reparada que soc ara, però també a la que es va espatllar.  M’adono que encara és dins meu i que em cal acceptar-la per continuar endavant.

 

EVIDÈNCIES

(Autor: Pilio Piris)

Ara ho veieu així, però abans era quelcom més. La fantasia és essencial per a l’economia del plaer, per a l’imaginari del preludi, del nus i de l'epíleg. I qualsevol cosa oferta en nu desconcerta, és massa fàcil d’entendre.

Preludi: tot comença abans de saber-ne de la bogeria. L’objecte era fer abric per la princesa, potser no ho era, però qualcú de manera cabalística ignorà la realitat i va decidir que la pau ben bé valia una mentida, que ella fos princesa.

El nus: arriba el dia que allò que és transparent es torna opac i la dama objecte de desig es fa inaccessible i distant, i el contingut de la imatge apareix deformat i arrugat, el que era bellesa ara és vellesa, és quan el llenguatge visual entra en contradiccions segons la moral viscuda, per a uns l’arruga serà bellesa i per als altres la conseqüència d’haver viscut una vida de mentida, de bogeria consentida.

Les societats i nosaltres mateixos estem fets de tal manera que no només necessitem una determinada proporció de veritat i mentida per sobreviure, també una certa proporció de claredat i foscor en les imatges, la transparència absoluta treu l’encant de les coses i ens escaqueja la fantasia.

Epíleg: quan la imatge, a mirada d’un qualsevol es transforma en camisa de força i a punt de ser penjat qui l’habita, cal cercar la culpa, el perquè, així que ja podem assenyalar els de fora amb una frase: «Els carrers van esdevenir un abisme», tenim el culpable, l’abisme sobrevingut és el culpable de la bogeria, de l’arruga profunda, ho fem tan transparent que només hi queda el vestit, el personatge s’ha convertit en perxa, objecte inanimat, sense consciència i, és clar, no és culpable de res.

Lletrícoles:

Ja tenim preparat el repte de tardor d’escriptura!

Comenceu a donar-li voltes a la imaginació i convoqueu a les muses, perquè volem que ens delecteu amb els vostres relats inspirats en aquesta suggerent imatge cedida per la il·lustradora Mónica Torralba. I com que ens agrada posar-ho ben difícil, heu d’incloure la frase triada per la Montserrat Pérez Martínez, guanyadora del repte d’estiu: "Las calles se convirtieron en un abismo"/"Els carrers van esdevenir un abisme".

La informació necessària per participar la podeu consultar aquí.

Estem impacients per llegir les vostres històries!

Ah! I, a partir d’ara, el relat guanyador té premi.