RELATS DEL REPTE LITERARI ESTACIONAL D'ESTIU 🌞

TEMPS DE GUERRA

(Un relat de Xavier Ballesta)

    Aquell dia les alarmes van sonar al capvespre. Baixàrem al refugi amb les bosses, sempre preparades.

    Les explosions ens recorrien tot el cos, queien més a prop que mai. A cada tro els nens cridaven aterrits entre els nostres braços mentre nosaltres ploràvem anònimament.

L'endemà, a les vuit, les sirenes tocaren "retorn a casa". Lentament, en ordre, anàvem sortint del mal son. En tombar la cantonada, sorpresos, vam veure el cel pel forat on havia estat casa nostra. Palplantats i bocabadats, sense respostes per la canalla, anàvem rebent el silenciós consol dels veïns de més "sort". Vam decidir marxar.

Ens allunyàvem de la ciutat passant camps recremats, rius sense ponts i pobles sense cases. Arribàrem a una llar sense porta, vam cridar a ningú i vàrem entrar.

Un home, mans lligades a l'esquena, jeia cara avall sobre una taca de sang que corria per terra fins a fondre's amb la d'una dona, mig nua, que, immòbil, el mirava amb gest de dolor i un forat al front; la infanteria havia passat per aquí. Els enterràrem junts, quasi abraçats, com segur haguessin volgut. Jeuen en pau.

L'hort, sense collir, ens abastaria un temps i la casa, desmanegada, ens donaria aixopluc. Rentàvem la roba amb l'aigua del pou mentre els nens reien, inconscients, gaudint dels joguets trobats.

Esporàdicament, l'atronador soroll dels míssils ens feien aclucar el cap i mirar al cel. Diuen que la bomba que et mata és la que no sents, podíem estar tranquils.

L'hort s'acabava. Amb les restes vam cuinar la poruga gallina que havia retornat i que ens havia donat algun ou. L'endemà reprendríem el camí.

Aquella nit, sopant a la llum d'una espelma, no sabria dir si en tres segons o en un, la foscor ens va envair tan bon punt havíem creuat les mirades. No la vàrem sentir. Tot es va esfondrar. Restem en pau.

A FAVOR DEL VENT

(Un relat de Mònica Ruiz Rey)

Tot sembla tan normal que espanta. Encara que l’ànima es capgiri mentre la ment intenta trobar una explicació raonable. No n’hi ha. 

    Mentre estén la roba no hi deixa de pensar; «és molt senzill», li ha dit, «ho sents o no ho sents; aquí dins, des de sempre». 

    I es posa la mà al cor i tanca els ulls. Se’n recorda. Volien fugir sobre una bicicleta robada. Dues mans se li aferraven a la panxa mentre pedalejava amb ànsia i sota la pluja intentava eixugar-se les llàgrimes. 

    Trobar-se i escapar-se.

    Tot semblava tan impossible que espantava. Un camí costerut per a una bicicleta sense marxes amb una parella de vianants sense experiència. Massa pes per a aquell seient incòmode. El més pràctic, que no el més fàcil, va ser alleugerir la càrrega.

    Mentre cerca la parella del mitjó que té a la mà no hi deixa de pensar; «mai he deixat de sentir-ho», li ha contestat, «aquí dins, des de sempre».

    I ara no sap com fugir-ne, de l’aixopluc del present; o sí. Comprar un passatge, donar-se l’oportunitat. Li ho ha demanat amb la mirada mentre recuperava l’alè i amb les mans li eixugava les llàgrimes. 

    Escapar-se i trobar-se.

    Tot sembla tan possible que espanta. Sap que ara ja no cal saltar per la finestra, i sent aquella por que retorna, però també sent que ara es dol per afrontar-la. I que la pau del present és inventada.

    Mentre s’adona que el mitjó que busca és dins l’altre mitjó no hi deixa de pensar; «ja no cal mantenir-ho dins», i se li ha dibuixat un somriure, «a partir d’ara i per sempre».

    I sent que la decisió ja la té presa. Que qualsevol passa que doni redreçarà aquell vell camí. Donar-se la mà, reprendre els somnis. Abraça amb coratge la incertesa mentre pensa que tal cop mai més li han d’eixugar les llàgrimes. 

    Trobar-se.

LA ACUARELA DE LOS RECUERDOS

(Un relato de Roser Lorite)

—María, ¿te has quedado dormida? Despierta, cariño, que vamos a servir la cena. 

—Pobrecilla, me da pena. ¿Has visto que bien pinta? 

—Sí que da lástima, ¡y tan joven! La directora de la residencia nos ha confirmado el diagnóstico: demencia por cuerpos de Lewy.

María abrió los ojos y se fue incorporando lentamente, desorientada. No reconocía a nadie, le resultaban extrañas las voces de las cuidadoras que con amabilidad le pedían que recogiera las pinturas y su maravillosa acuarela. 

Cenó poco, cada vez comía menos. 

«No tengo hambre. Como cuando murió mamá y me tuvieron que poner inyecciones de aceite de bacalao».

Recordaba algunas imágenes como si fuera ayer.

«Papá me enseñó a pintar. Me compró una caja grande de acuarelas con la que aprendí a mezclar los colores para obtener todos los matices. “Coge un vasito de agua y un pañuelo. Recuerda que los pinceles siempre han de estar limpios, María. Mojas el pincel, humedeces la acuarela y empiezas a pintar”».

Muy de vez en cuando tenía cortos espacios de conciencia; y sufría. Una tremenda solitud la atrapaba. Se sentía abandonada por sus seres queridos. Por los que traspasaron y por los que bajaron del tren de su vida. Y cuando somatizó su sufrimiento, apareció la enfermedad. Ingresó en la residencia por propia voluntad con la esperanza de encontrar cobijo y paz.

María plasmaba en su acuarela, con una destreza innata, el caos de recuerdos que su dañada mente albergaba. La bicicleta que jamás le trajeron los Reyes Magos, la ventana del taller de papá, la colada blanca de los lunes tendida al sol, un pajarillo caído del nido y desorientado. «Así me vio la primera terapeuta que me trató».

Una mañana, cuando una de las cuidadoras la fue a despertar, María ya no estaba con nosotros. Se había ido con los suyos, con los que sí la estimaban. Su cerebro se había parado; pero un momento antes, su memoria se vació mientras visualizaba los recuerdos de toda una vida.

PAU I GLÒRIA

(Un relat de Sandra Cabrespina)

A mi em van posar Pau perquè tan servia per nen com per nena, et vaig dir. A mi Glòria per una tieta que es va morir el mateix dia que jo naixia.  Tu estaves al terrat, jo et veia des del balcó. 

Què pot venir a la platja, la Glòria?, preguntava jo abans que sortíssim de casa. Si la seva mare la deixa...  La teva mare et deixava.  I  t’afegies al seguici, amb xancletes, una tovallola amb un forat al mig que feia de ponxo i aguantant un barret de palla que a la platja entaforaves directament a la bossa.  

Pot venir una estona, el Pau, a jugar amb la Glòria?, cridava la teva mare des del terrat, i jo corrents cap a casa teva.  Una vegada la meva mare es va empipar com una mona, va resultar que tenies la verola. On s’és vist! quina  inconsciència, que tu no l’has passada Pau, i el pare tampoc! A veure si tindrem una desgràcia. Però no vam tenir cap desgràcia i al cap de poc ja tornaven  a jugar junts, a casa d’un , a casa de l’altra, o a la placeta del cap del carrer.  Si tenies amigues també em cridaves, però a mi se’m feia estrany i posava excuses. Si jo tenia algun amic, no et deia res.  

Un dia a l’escola ens van preguntar si érem  novios.  Tu vas dir que érem germans. Que ens havia recollit un drapaire i ens havia deixat a cadascú en una casa diferent, però davant pel davant. Em va semblar probable. De fet, el primer cop que  vaig sentir  dir “aquí Pau i després Glòria”, vaig creure que anava per nosaltres. 

La vida ens ha allunyat però  nosaltres cosim la distància com podem.  Si mai et cal aixopluc, el meu cor es ben obert, com els teus braços. 

LA INSPIRACIÓN PENDE DE UN HILO

(Un relato de Montserrat Pérez)

Un pequeño alfeizar en la ventana de su cuarto le daba cobijo en los momentos en los que necesitaba desconectar de todo y sentirse en paz. Abrazada a sus rodillas, traspasaba el cristal y viajaba a los mundos infinitos a los que su imaginación la invitaba.

No necesitaba de grandes paisajes; de hecho, las vistas desde aquel primer piso resultaban bastante anodinas —incluso, deprimentes—: paredes de cinco alturas enmohecidas y desgastadas por la intemperie que formaban un lúgubre patio de luces que, únicamente, cobraba color gracias a las frondosas plantas de Teresa, la vecina del bajo. Pero sus ojos no se enfocaban en el colorido jardín, sino en la ropa recién lavada que, asiduamente, Teresa colgaba del tendedero. Allí, y solo allí y, justamente, en cada prenda suspendida de las cuerdas, encontraba la llave que abría la puerta de la inspiración.

Las sábanas la embarcaban en lujosos veleros o en barcos piratas, dependiendo del color del cielo; desde los bolsillos de los pantalones  extravagantes personajes vociferaban su nombre; los calcetines se convertían en serpientes y, otras veces, en bolsas de tesoros; las camisas vestían de gala a dinosaurios y elefantes… La colada de Teresa era un universo de posibilidades para su creativa imaginación.

Las historias que le proporcionaba ese otro mundo, las dejaba hilvanadas con aguja fina en su mente para después tejerlas a medida y compartirlas en su blog. Hasta entonces… cuando aquel tendedero, siempre tan poblado, pasó a convertirse en un lugar desierto.

—Mama, ¿sabes por qué Teresa ya no tiende en el patio?

—Sí…  —Pensando que a cuento de qué vendrá esa pregunta—. Está mal de los huesos y le cuesta alzar los brazos. Los hijos le han regalado una secadora.

Teresa entra en el blog de su vecina, le gustan sus relatos.  «Ya no escribe nada esta chica… Con lo bien que lo hace y la imaginación que tiene... Qué inconstantes son estos jóvenes».

PARTIT PER L'EIX

(Un relat de Pilio Piris)

En Pau, amb mirada goluda i sota l’aixopluc d’un paraigües d’estiu, prova d’esbrinar el pensament de l’autora del quadre que està contemplant mentre la pluja cau a dins la sala sense sostre de la galeria d’art.

    L’eix de cada hemisferi cerebral d’en Pau li fa veure un món transversal oposat l’un de l’altre.

    Primer pensa en el caos, però s’adona que no hi ha caos, tot està prou definit, els ocells hi són ben reconeixibles, i els calçotets d’un senyor sense pretensions, o potser les calces d’una dona grossa.

    Les dos pinces lliures de penjar roba li donen la primera pista, en Pau pensa que ja pot començar a filar l’entrellat del quadre i cau en la idea que les coses que estan lligades des de sempre no deixen expandir l’imaginari als humans, cal obrir la finestra i baixar per l’escala de gat, no tot es pot mirar des de dins. L’artista dona l’opció.

    En Pau ha tancat el paraigües, fa una estona que no plou, s’ha allunyat unes passes del quatre i pensa que té raó, s’ha de sortir del recer que donen les parets per poder mirar en totes direccions.

    Que uns sostenidors i unes bragues puguin desafiar la llei de gravetat no és cap desventura, i que una casa romangui penjada al buit, potser és possible per les tècniques assolides pels arquitectes.

    En Pau no sap què volia expressar l’artista quan va pintar el quadre, una tal Maria Beitia, no la coneix, però sí que sap el que el quadre li ha suggerit a ell: que el món volta pres d’un eix imaginari i que la visió de l’univers és diferent segons de quin hemisferi es mira.

    Surt content de la galeria, s’apropa a la platja, clava l'ombrel·la a l’arena, fa calor.

Il·lustració de Maria Beitia

Us hem preparat un nou repte:

Tenim aquesta imatge suggerent i preciosa cedida per la il·lustradora Maria Beitia per inspirar-nos, i dos paraules proposades per la Roser Lorite i la Roser Cerdà, guanyadores del repte anterior, que haurem d'incloure en el relat: "pau" i "aixopluc"/"paz" i "cobijo".

Amb aquesta combinació, inventeu històries d'aproximadament 300  paraules i envieu-les a www.planetalletra.org o per missatge privat de Facebook. El termini de presentació és fins al 31 d'agost.

A escriure toca! 😉