LA CASA

 M'estava prenent un cafè en un "coffe shop". No m'agradaven gaire aquests locals de moda, de fet hauria preferit un bar o una granja de les de tota la vida, i això em va arrencar un somriure imaginant-me un "bar-Tolo" en aquella barriada! El cafè venia acompanyat d'una safata plena de sucres i edulcorants de tota mena, i de minúscules pastes de te que, en cap moment, havia jo demanat. Però, en fi, a tot s'acostuma!

I és que he de reconèixer que estava amoïnat: Havia de fer fora i comprar-li la casa a un pobre desgraciat que ocupava un terreny enmig d'uns nous apartaments "total luxe", acabats amb tota mena de comoditats, i pel que havia llegit en un informe  que tenia damunt la taula, l'home, tot i no viure-hi, s'hi resistia.

Allà, assegut, mirant per la finestra, mentre anava coll avall el líquid de la tasseta, pensava què tindria aquella casa que el fes renunciar a una quantitat de diners tan profitosa. Li mancava a tota la façana una bona mà de pintura, però vet aquí que una glicina, plantada just a l'entrada de la casa, creixia, paret amunt,  fins a arribar a una de les finestretes del primer pis, fent aixopluc a un niu d'orenetes. És curiós, però juraria que l'olor d'aquells penjolls liles arribava fins on era jo.

Tenia molt poc jardí, no obstant això, he de reconèixer que molt ben aprofitat. En una de les ocasions que vaig anar a veure la casa havia vist un petit estanc, amb algun peixet despistat que nedava d’una banda a l’altra, i envoltat de lliris que ja despuntaven. Al seu costat, fileres de rosers de tots colors i matolls plens de margarides blanques amb abelles brunzint per damunt les flors. Aquella simfonia de colors i olors eren si més no, embriagadores.

Realment, vaig pensar mentre mirava a banda i banda del carrer aquells edificis que ara em van semblar tan horrorosos, aquella casa no semblava una casa abandonada, tenia més vida que totes les del voltant.

Vaig pensar que el desgraciat, en aquell cas, era jo, així que vaig pagar el cafè i d'una revolada vaig marxar d'allí. La meva felicitat no paga la pena!

Roser Cerdà

Fotografia: Pilar González-Agàpito