Sempre cal mirar les butxaques abans de posar una rentadora

Li diu que té hora amb la Silvia, la mestressa arronsa el somriure escadusser com si hagués tastat llimona. Cabina 3, diu assenyalant un espai entre dos separadors, tancat per una cortina.  Demana per ella des que, el primer dia, li va picar l’ullet abans d’estendre la cera fins als dits del peu.  La mestressa havia especificat que els engonals i els peus, anaven a part. Tot i dur els peus  tapats per unes bambes es va donar per al·ludida. No era pels diners, li semblava humiliant la manera que ho havia dit. Per això va agrair que en acabat treies el cap i li digués a la mestressa: “ Cames senceres i engonals” i guardés el secret dels seus peus peluts.

Sempre parlen dels viatges exòtics que potser mai faran. Tenen debilitat per l’Àsia. Avui, mentre l’esteticisista  estén un altre pegot de cera per seves les cuixes, li torna a picar l’ullet. Un altre obsequí? Efectivament, la fa estirar d’esquena i  inicia un massatge a les cames, s’atura en el tou de la cama, desfent nusos i tensions, i després en la part superior de les cuixes, on la cel·lulitis s’atrinxera irreductible. Han sigut només uns minuts. Però quan paga se sent molt lleugera. Reserva pel mes que ve. Amb la Silvia, naturalment. Li sembla que des del calendari d’Intermon, una nena xinesa dins una barca li pica l’ullet.

L’endemà,quan treu els texans de la rentadora, veu que hi havia un paper a la butxaca que ha quedat convertit en una massa informe i il·legible. Encara no ho sap, però quan torni a l’esteticista, una nena africana riurà des del calendari d’Intermon.  La Silvia ja no treballa aquí, li dirà la mestressa, i l’atendrà una noia malcarada que en acabar cridarà: “cames, engonals i peus” .  

 

Sandra Cabrespina

Mataró, 10 d’octubre de 2021

LLac Inle (Birmania)

Fotògraf: Jordi Esteller