Depilar Guifre el Pilós

Alguns homes surten de bon matí a calar les xarxes a les plàcides aigües del llag, uns altres pugen i baixen de les muntanyes a l'aguait de les cabres, molts fan càbales per esquivar els recau dadors dels delmes.  Tots son súbdits de Guifre el Pilós, Comte de Barcelona.

            Tan casual és la mort com el somni, ben segur que moltes vegades, dels dos succeïts el  primer és el menys desitjat i per l’Anna de Clofent, filla d’en Barabó, puta de nobles i senyors, fetillera de dames, bella com un sol de matinada, era el menys desitjat.

            L’Anna, famosa arreu del comtat per les manyes de poder embellir amb els brous preparats amb magencs, herbes, cues de sargantana, pixats de tortuga i parla adobada amb esquerdes d’un llenguatge que desbaratava els sentits i confonia a les dames d’alta nissaga, fent-lis creure que amb el seu art les podia fer belles com flocs de sal cristal·litzada, ser desig de soldats en formació i de vells amb possibles.

            Els pèls, en certes ocasions fan més nosa que companya, més quan l’ocasió els fa encrespar i es posen de punta, era el que li passava al Comte cada cop que una dama amb postura de penitent es cabussava dins l'abundància pilosa de la que sa majestat gaudia entre cuixa i cuixa. La raspera ennuegava a les dames que acabaven mossegant el fus del rei.

            A oïda  del rei van arribar les bondats de l’Anna i que només ella podia desfolrar la cosa de tant abric.

            L’Anna, per aquell temps ja havia perdut el sobrenom de la fetillera per convertir-se en l’esteticista, coses del progrés. Es així que l’esteticista estén un altre pegot de cera per les seves cuixes, las del comte és clar. Tot va succeir al punt, l’estirar la cera per arrossegar els pèls, el cop d’espasa del Guifré quan es va veure amb el fus ensangonat i el cap de l’Anna rodolant pel terra.       

Pilio Piris 

Llac Inle (Birmania)

Fotògraf: Jordi Esteller