L'INSTANT

Es desperta després de sortir de la foscor. Suada, esgotada, trista, plorosa... A l’incorporar-se  intenta recordar aquell somni surrealista que l’ha alterat tant: escales, vaixells, cordes, dracs, colors ... Què era allò? Sí, estava en un lloc desconegut i inhòspit i malgrat els colors, fosc. Intentava fugir, volia tornar a casa molt de pressa. Allà hi estava segura, només ella amb els seus dimonis que ja dominava. No podia, estava atrapada entre les cordes i els dracs que obrien la seva enorme boca i la volien engolir. Patia tant en aquell somni que en somnis volia despertar. I va despertar, i quan ja era del tot conscient no sabia si potser valia més estar-se al somni que a la vida real. La seva vida, què se n’havia fet de la seva vida? Que se n’havia fet de la seva vida ordenada i raonablement feliç? Tot havia saltat pels aires. Aquella persona  li havia girat el cervell i l’havia manipulat fins fer-li perdre la raó. No era ella. Ningú la reconeixia, ni ella mateixa. Ja feia tres mesos d’això, d’aquest daltabaix. Havia esgotat les llàgrimes. Dormia drogada pels somnífers. No menjava. Només suava i plorava, amb llàgrimes o sense. Tot era el buit. El món, la vida, res no li interessava. Només aquella persona que havia jugat amb els seus sentiments. Què li havia donat? Com hi havia caigut? No s’ho explica però era així.

S’aixeca i se’n va al lavabo i increïblement i malgrat tot, avui, fa bona cara. Un pensament li passa pel cap i ho farà. Es posa un bikini i va caminant cap a la platja. Ja és capvespre. I és l’instant, aquell precís instant clarivident que l’empeny a nedar cap a l’horitzó, d’un blau intens, i feliç per primer cop amb molt de temps. S’hi capbussa.

 

Mar Bruguera

20/07/21

Il·lustració:  Marga Cruz