Rebel·lió

 

Avui comença el que ja va acabar, o potser, acaba el que mai va començar,  diu entre dents, mentre tanca la porta del carrer amb un cop sec. La pluja no l'aturarà. Obre el paraigua vermell amb decisió, i l'alça, com qui oneja una bandera. Una bandera revolucionaria. Les seves passes són decidides com les d'un soldat. No. Un soldat no. Els soldats són disciplinats, obedients. Ella no. Les seves passes són les d'una guerrera. Una guerrera rebel. Imparable.

Per sobre la mascareta que la mig ofega la seva mirada és valenta, i quan es creua amb altres mirades, guspireja d'emoció incontenible. Tant hi fa que el maleït enrajolat del carrer estigui relliscós per la pluja, o que se li humitegin els peus. O que el vent hagi provat de girar-li el paraigua vint vegades. Esquerra, esquerra, dreta, esquerra, avança sense aturar-se. El seu cor batega fort i decidit, com un tambor de guerra.

S'ha fet llarg el trajecte, però ja ha arribat. La llum a l'interior és tènue però càlida. Agafa aire, i entra. Ha vist que hi ha una taula buida, sense marcar amb el plàstic que indicaria que no hi pot seure, i que parla silenciós d'una altra guerra. Però ella té la seva pròpia lluita. S'acosta al taulell i demana. Asseguda, el paraigua a terra, el cabell regalimant, aviat té al davant una tassa de xocolata, fosca i espessa, fumejant, i un plat amb xurros ben cruixents i ensucrats. La recompensa esperada. No la decep. Frueix de cada gota, de cada mossegada.

Quan surti passaré pel súper, es diu, i compraré tot el que falta i que ahir no vaig voler comprar. A fer punyetes la dieta, que, un cop més, acaba abans de començar. Per quatre dies que passem en aquest món, i a més, plou. A fer punyetes el sucre, el colesterol i els quilos de més. Mira, si de cas, compraré sacarines pel cafè. Li donen un punt, trobo. I potser uns Quitacols d'aquells que anuncien.

Sandra Cabrespina

30 de gener de 2021