DECEBUDA

 

         La dona va agafar el paraigua d'una embranzida i va sortir de casa endinsant-se en una pluja torrencial, que en pocs moments li va calar els ossos. Caminava lentament mig encorbada, plena de tristor i ràbia, abraçant el paraigua com si aquest, a més a més de protegir-la de l'aigua, també pogués eixugar li les llàgrimes.

Et vaig estimar fins a l'infinit. T'ho vaig donar tot, cos i ànima. Et vaig fer costat en els moments més difícils, quan ningú apostava per tu. Vaig ser la teva confident, amiga i amant. Ho compartíem tot i gaudíem de la vida perquè els dos ho necessitàvem. Érem feliços encara que en alguns moments els dubtes t'atrapessin. Una trucada des de l'altra part del món t’omplia de remordiments. Et posaves trist, però jo de seguida et consolava. Ja sabia que el teu amor per mi no estava a l'altura, però confiava que el temps ho canviaria tot. Que em repetissis, com un mantra, que tu i jo només érem amics no aconseguia esborrar del tot aquella felicitat dolça que mai havia sentit. Potser em queia una llagrimeta, però caminava endavant amb una gran bena als ulls. Estava enamorada.

Tot allò es va acabar, perquè totes les coses tenen una durada o perquè mai hauria d'haver començat. Vas trobar finalment la dona dels teus somnis, prima, rossa i amb caràcter. Suposo que els dos sou molt feliços i me n'alegro.

Però jo ho havia perdut tot, també els amics que em varen castigar per embolicar-me amb tu, un home casat. I com si això no fos suficient, aquest matí, una veu tòxica, d'aquelles que els agrada sucar-hi pa, em posa al dia i m'explica que vas escampant les meves misèries. Les meves pors, les meves inseguretats, la meva dependència, tot allò que en la nostra intimitat jo et vaig confiar.

Ara deixo que la pluja s’emporti les llàgrimes. Avui comença allò que mai hauria d'haver permès que acabes, la meva dignitat. 

    

ROSER LORITE

 Febrer 2021

Ma. Carme Bofí