Planeta Lletra
DINS LA FOSCA
La fosca del carrer
no em deixa veure l’ànima
ni la por que s’hi amaga,
plou i només m’abriga
un paraigües color sang,
un vestit que se’m dissol
dins la foscor de la nit
i un silenci que m’espanta.
Sé que el camí no té fi,
busco quelcom que he perdut,
que no sé si ho vaig tenir
ni si un dia va ser meu
i ara que ja no ho tinc
sento el flagel de l'absència,
del record, solitud i ràbia
que no puc allongar més.
El temps no m’acompanya
i la boira que m’envolta
em fa perdre les passes,
em desorienta, no sé si seguir
o fer el viaró cap a casa,
donar pau al pensament,
desfer el nus que m’ofega,
el nus del vull i no puc.
És equació perversa
desfer el nus de l’infinit
és corda que no té fi
com ho és la frase feta
«Avui comença
el que ja es va acabar»
paraules de mal entendre
per resoldre l’equació.
Ho dono tot per perdut
accepto que va acabar
no vull tornar a començar,
seria incongruència
buscar el que no hi és
tanmateix si ja no ho tinc
no seran paraules doctes
que m’ho tornin a apropar.
No em cremaran records
del que no vaig saber retenir,
si va agafar altre camí
i es va perdre a dins la fosca
serà la fi de la història
d’allò que buscava i no hi era,
potser que mai va existir.
Pilo Piris
Camins en la fosca i nusos de mal desfer, un poema de desamor existencial. Si més no, el que potser mai va existir t'ha donat un bell poema!
ResponElimina