LA POSTAL DE MATARO

Quan vaig veure la foto, de seguida vaig sentir un calfred. Quantes vegades m’havia guanyat de petita una bronca perquè remanava la capsa de sabates on la meva germana gran guardava els seus secrets. M’agradava sempre regirar-la i intentaba llegir. Jo a les hores era molt petita, però ja començava a juntar les lletres i era capaç de llegir una postal. Sí, aquella postal en blanc i negre de la platja de Mataró, on es veía aquesta imatge justament.

            “Amor meu t’envio aquesta postal de la platja on cada dia baixo una estoneta a prendre el sol i fer un banyet. Pensa el que et vaig dir l’altre dia, ja saps quins són els meus sentiments. Romia-t’ho amor meu.”

            Encara ho recordo com si fos ara, de tantes i tantes vegades que ho havia llegit. No sé perquè a la meva germana no li agradava aquell noi que n’estava tan enamorat. Recordo que la venia a buscar a casa amb un cotxe descapotable L’àvia deia que era un bon partit, que el pare tenía una fábrica tèxtil allà a Matarò, jo em sembla que no hi havia estat mai encara.

            El temps i el destí… que estrany que és tot plegat!. Ara cada día baixo sola a aquesta mateixa platja, ben buida, per cert, degut al maleït virus, i sense adonar-me’n, miro i és la mateixa imatge i jo no n’era conscient. Què se n’haurà fet d’aquell noi?, potser encara deu ser per aquí. Ja m’agradaría a mí tenir un pretendent axí, que em portes a voltar amb el seu cotxe descapotable. Jo no li faría pas fàstics, com la bleda de ma germana!