L'olor de les roses

A dins del llibre un pètal de rosa amb forma de cor s’ha tornat marronós, ja fa temps que no fa olor. Recordo com vas saltar al patí de Can Vidal i en vas sortir amb la rosa i me la vas oferir. Jo vaig arrufar el nas i vaig girar la cara ignorant el teu gest. Les amigues van riure. Veníem de comprar-nos un llibre a les paradetes. 

De cua d’ull vaig veure dolor als teus ulls. M’hauria volgut fer enrere però no podia. Per sort, ho vas entendre.  Quan després de tocar ratlla vaig tornar cap a casa, la rosa m’esperava abandonada a la meva finestra. La vaig amagar a la butxaca i a la nit li vaig treure els pètals, vaig triar el què més em va agradar i entre dos papers secants el vaig posar dins del llibre.

Quatre dies més tard era el meu sant, i em vas donar una altra rosa. És del patí de casa vas dir, no és tan bonica. Aquest cop la vaig agafar. Les amigues van tornar a riure.  A mi m’agrada més,  fa més olor, em vaig atrevir a dir, vermella com un perdigot.  La vaig portar a casa i em vaig sotmetre a l’interrogatori;  Qui dius que és aquest noi? Per Sant Jaume que era el sant del pare, ja vas dinar a casa, i aquest cop va ser tu, l’interrogat.

Quantes coses han passat des de llavors! Molts patiments, però també moltes coses bones. I moltes roses, sobre tot, moltes, moltes roses.  I, saps, només he de mirar aquest pètal sec per sentir l’olor de totes. 

Sandra Cabrespina