HIVERN NEVAT

Recordo la meva primera nevada com si fos ahir. Tenia set anys i era l'endemà de reis. Era la tornada a l'escola i al matí ja s'estaven enfarinant els carrers. Va seguir nevant

durant tot el dia i a la tarda els mestres ens van enviar cap casa. Hi havia previsió de

tempestes de neu de cara al vespre. Llavors, igual que passa encara avui, el país sencer semblava que es paralitzava amb quatre volves de neu.

Ma mare no podia sortir encara de la feina i vaig anar amb la meva amiga Pili a casa la seva àvia. A berenar i jugar una estona fins que vinguessin a buscar-me.

La casa de l'àvia Lucia no era gaire lluny de l'escola. La MªPilar i jo estàvem molt

emocionades i amb ganes de fer ninots de neu. La nostra sorpresa va ser que la neu que hi havia al carrer no arribava ni per fer-ne el cap d'un de petit. Així i tot ens vam divertir trepitjant aquella novetat blanca, tova i relliscosa.

A la recta de l'avinguda Amèrica, just quan passàvem per davant del quiosc d'en Manel i la Mercè, vaig relliscar i caure de culs a terra. Els ulls se m'estaven omplint de llàgrimes, quan vaig veure que la meva millor amiga estava a terra al meu costat. En perdre

l'equilibri em vaig agafar a ella i la vaig arrossegar amb mi. Ella s'estava fent un fart de

riure i me'l va contagiar. Ens vam quedar les dues assegudes una estona allà rient i

gaudint del moment. I encara avui quan ens reunim rememorem aquell instant i tornem a riure plegades com si tinguéssim set anys.

 Dominique Lenher