El quiosc

El quiosc Aquella nit havia fet fred. Els carrers de Mataró van despertar enfarinats per una capa de neu, el sol no s’acabava de decidir. Només faltava la boira per fer l’escena més intemporal. Els humans ens trobem còmodes amb el tel als ulls que fa que ens costi recordar fets concrets, des de quin any no neva o no fa una gran ventada o que la mar s’enduu la costa. El Ricard no sabia encara que la neu d’aquell matí li canviaria la rutina. Es va llevar amb el fred al cos, no es podia permetre tenir la casa calenta, la venda de llaminadures i petites joguines per nens no donava per massa floritures. Havia mirat per la finestra, sabia que havia nevat, poca cosa va pensar mentre intentava recordar de la darrera nevada. Avui serà un mal dia per fer calaix, es va dir a si mateix. Com cada matí, la neu i el fred no la van deturar, la Encarnita va agafar el camí cap el quiosc del Ricard per nodrir-se de la seva ració diària de les dolces gominoles de maduixes vermelles que tan li agradaven. Quan arribà al quiosc es va estranyar que les persianes estiguessin baixades, el Ricard era un home puntual, però les maduixes s’havien convertit com una mena de droga per a ella i va decidir esperar. Mentre esperava, una noia jove va aparèixer, ben segur la filla va pensar la vella, per enganxar uns cartells a cada una de les persianes, «El quiosc romandrà tancat fins a nou avís» —Què ha passat?—Ha preguntat l’Encarnita. —En sortir de casa el pare ha patinat en una placa de gel i és a l’hospital, s’ha trencat la cama. —I tu no em podries servir les maduixes?.

Pilio