La tardor

La tardor... rere queden els dies de llum i de calor de l’estiu. El brogit dels carrers es va esmorteint, les platges es queden buides mentre s’omplen de nou les escoles. Amb els nostres companys de feina ens expliquem com han anat les vacances, amb un intent de perllongar-les una mica més. Fora, als
parcs i jardins, les flors s’amaguen del fred, les fulles dels arbres es van esgrogueint i empeses pel vent, cauen fent giravolts a terra. Altres muden de color i canvien el verd per ocres i vermells. Les hores de llum s’escurcen i ens van indicant que és hora de ficar-se dins les cases. Els animals, pel seu instint, ja ho saben i es van aprovisionant d’aliments per fer més suportable el temps d’espera fins a la nova primavera.
Qui diu que la tardor és trista? La tardor és un impàs. Temps de comprar cucurutxos amb castanyes calentes, de recórrer els boscos a la recerca de bolets, de ficar-nos a la cuina a coure moniatos i panellets, d’escalfar-nos davant les estufes i posar-nos per damunt l’esquena el primer jersei.
Tinc a les mans una fotografia antiga: la tardor en blanc i negre. La miro i veig una colla d’homes que s’han posat a fer feina. Proveïts de pics, pales i martells sembla que es disposen a fer el fonament d’una nova casa, segurament per a un company nou vingut, que passarà a engrandir una de les
barriades de Mataró. Porten camises arremangades, sembla que encara fa una mica de calor, però jo vull creure que és temps de tardor. En un moment determinat, immortalitzats pel clic d’una càmera de fotografiar, han deixat per uns instants de treballar i, posant plegats, han ofert el seu millor somriure a la càmera. La tardor no és trista!

Relat escrit per Roser Cerdà