Eines d'escriptura per Maria Català i Rosa Tirado (X): Tancant el cercle

Programa emès al juny de 2017 per Mataró Ràdio

Breu resum dels temes que hem anat desenvolupant al llarg de l’any.

Raons que empenyen a escriure als grans escriptors: En Jaume Cabré, l’autor de Les veus del Pamamo o de Jo confesso, diu, que «escriure és fer-se preguntes, dubtar o demanar explicacions a la vida».
En García Márquez pensa que «El escritor escribe su libro para explicarse a sí mismo lo que no se puede explicar».
L’Ana María Matute, en canvi, diu: «Escribir es siempre protestar, aunque sea de uno mismo».

I, vosaltres? Heu descobert ja per què escriviu?
Siguin quines siguin les vostres raons, recordeu que el més important és dedicar-hi temps.
Escriviu cada dia, doneu-vos l’oportunitat de desenvolupar el vostre talent. No penseu en el que diran els altres, no us auto censureu i gaudiu de l’escriptura.
Si us ho passeu bé, tindreu la disciplina que es necessita per acabar els projectes.
Recordeu que hi han eines que us poden ajudar.
Com està de plena la vostra llibreta d’escriptor? Ja preneu notes del que veieu, del que llegiu o del que us emociona? La curiositat obre els camins de les històries.
I per on comencem? Quina acostuma a ser la llavor de les històries? Doncs una noticia del diari, una conversa que sentim, una anècdota que ens expliquen, qualsevol cosa que ens emocioni o ens cridi l’atenció pot acabar convertint-se en un relat.
Agafem una novel·la de l’Ann Patchett. Coneixeu la Patchett? Va guanyar el Premi Orange i Faulkner Award amb Bell Canto, una novel·la que gira en torn a l’assalt d’una ambaixada americana en un país sud-americà per part de la guerrilla. Fent una mica de literatura ficció, ens podem imaginar l’Ann Patchett llegint la notícia de l’assalt al diari i pensant com seria d’interessant narrar el que passa durant les setmanes i setmanes que dura la convivència entre els guerrillers i els ostatges, gent de diverses nacionalitats que assistien a una festa i són capturats i retinguts dins l’ambaixada.
L’escriptora tenia varies opcions: anar cap a enrere i narrar les diverses circumstàncies que van portat cada ostatge a ser a l’ambaixada en el moment de l’assalt i després buscar un final o anar cap a endavant i narrar les complicades relacions humanes que sorgeixen en una situació tan extrema.
De fet, la majoria dels escriptors van endavant i enrere, juguen amb el temps per explicar antecedents que dibuixin bé els personatges i que facin més comprensibles les seves reaccions.
Segur que us venen al cap un munt de novel·les on passa això. Wuthering Heights, de l’Emily Brönte i la majoria de relats negres que comencen amb un assassinat que s’ha gestat en el passat.
En tenir la idea bàsica i l’argument hem de buscar el narrador adequat i un enfocament original.
A El curiós incident del gos a mitjanit, del Mark Haddon, el narrador és un nen autista, que mira el món d’una manera diferent a com el mirem nosaltres.
De vegades també va bé tenir més d’un narrador, això donarà profunditat a la història ja que tindrà diversos punts de vista. És el cas de El loco de las muñecas de l’Empar Fernández. Una novel·la on a cada capítol ens endinsem a la ment d’un personatge diferent.
Escollir bé els personatges, saber com són, què pensen, què volen, què els agrada, què els motiva, fins on estan dispostos a arriscar, és una altra de les claus d’una bona novel·la.
Fer una fitxa amb els trets físics, emocionals i psicològics de cada personatge ens ajudarà a no perdre’ns i no cometre incongruències.
Quan tenim la idea, l’argument i els personatges, els hem de donar un espai per viure-hi. Un espai que pot ser conegut com el de La Ciudad de los prodigios de l’Eduardo Mendoza o desconegut i fantàstic com l’illa de La pell freda de l’Albert Sánchez Piñol.
També els d’hem de donar un temps extern que és l’època històrica en que es desenvolupa la narració i un temps intern que és el temps que triga a desenvolupar-se l'acció narrada.
El temps extern de La plaça del diamant de la Mercè Rodoreda és la guerra civil espanyola; El d’El nom de la Rosa de l’Umberto Eco un monestir benedictí del segle XIV i a Un món feliç de l’Aldous Huxley el Londres del 2540.
El temps intern pot ser tota una vida, uns mesos o unes hores com a Cinco Horas con Mario d’en Miguel Delibes.
Aquest temps extern el podem acotar amb dades, esdeveniments històrics o en funció dels costums, vestits i altres indicis presents en el text.
Acoblar el temps extern i el temps intern és el que dona forma a la trama.
Independentment d’això, hem de decidir entre explicar els fets cronològicament com fan la Jane Austen i en Dickens o utilitzar, un desordre cronològic en la successió dels fets i que el lector se’ls hagi d'ordenar mentalment. Un exemple molt conegut el tenim a Crónica de una muerte anunciada, d’en García Márquez. O les més actuals Vida rera vida, de la Kate Atkinson i El dia después del cumpleaños, de la Lionel Schriver. Ambdues novel·les fan un curiós bucle temporal que sempre torna a l’inici i explora les diverses maneres de desenvolupar la història.
El anar amunt i avall en el temps intern permet a l’escriptor controlar la informació i mantenir el suspens fins al final sense necessitat de fer trampes o d’ocultar informació al lector de manera més evident. I és que gestionar la informació equival a gestionar el suspens amb l’objectiu que el
lector no ens abandoni abans de la última pàgina.
Imaginem-nos que la nostra història és un tren ple de passatgers que es miren amb desconfiança fins que el reduït espai i les hores buides provoquen intimitats, confidències, secrets i pactes. El tren agafa velocitat, travessa espais, frena, s’atura, pugen i baixen passatgers carregats d’equipatge…
Escriure és como ser dins d’aquest tren que ens sacseja, ens accelera i desaccelera, ens fa avançar i ens barreja dues realitats contraposades: la que veiem desfilar a l’altra banda de la finestreta i la del compartiment on som. Una canvia a velocitat de vertigen i l’altra és gairebé estàtica.