Vermut literari amb Maria Barbal

La Maria Barbal escoltant la presentació de l'acte.

Avançava damunt la sorra, només lamentant les sabates encara d'abans, i mirava l'aigua, el davallar d'onades mullant. De tant en tant, una ventada que es calmava amb l'esgarrinx de ferro contra ferro. El tren que arribava, el tren que sortia.
                (Maria Barbal - País íntim).

Em trobo amb la Maria a l'estació de la Renfe. Havíem quedat que la portava en cotxe fins el Tres Roques. La plaça del Canigó no és fàcil de trobar per a qui no coneix Mataró. Quan hi arribem, ja són a la sala uns quants lletrícoles, entre ells la Lola, l'encarregada del pica-pica que farem després de la xerrada i la Heidi que ha muntat la paradeta amb els nostres llibres i revistes i els llibres de la Maria que ens ha deixat Buc de llibres per a vendre.

Conversem de forma distesa una estona, ja que hem arribat amb temps de sobres abans de començar. Som puntuals, el nostre temps és limitat pels horaris de dissabte del centre. Sabem que tenim una hora i escaic, més el que duri el vermut fins a que ens facin fora.

En David obre l'acte presentant la Maria i recordant una professora que ell va tenir i que deia que la coneixia de d'infantesa. En David també parla dels seus orígens familiars a la Ribagorça, terra molt propera al Pallars de la Maria Barbal.

Jo enceto titubejant alguna pregunta, potser no massa entenedora. Però passat aquest primer moment de dubte entre si m'he deixat entendre o si m'han entés, la conversa flueix i la Maria explica com construeix històries i va responen a les preguntes que li fem molts dels lletrícoles presents en rotllana. Creació de personatges, estructura, veus narratives, barreja de registres... tot allò que ens va ser possible preguntar i que ella atenta i didàcticament ens va respondre.

La meva existència no val més que la d'una llamborda d'aquest carrer on visc ni la d'un glop d'aigua de la Noguera i ja no parlaré d'un determinat arbre, qualsevol és bo, amb les arrels que l'ajunten a terra i l'ombra que les seues fulles fan. I no obstant això, s'hi assembla.
              (Maria Barbal - Mel i metzines)