Planeta Lletra
Mediterrani
Estic passejant pel passeig marítim, assaborint el moment, amb la brisa acariciant tots els porus de la meva pell, amb l’escalfor del sol de primavera que et fa sentir-te ben viva amb ganes de gaudir, d’estar a l’aire lliure.
Arribo a l’espigó i m’assec damunt d’una roca que sembla gairebé una cadira, com si m`estigués esperant per acollir-me. Trec el llibre que portava dins de la bossa, és en Nietzsche qui em parla, amb el seu llenguatge dur, estrident, sense treva. Intento que em porti Més enllà del Bé i del Mal (diu ell...), però me n’adono que avui no és un bon dia per fer aquest viatge filosòfic, és un dia massa bonic per l’esperit nietzschià, així que tanco el llibre i miro cap a l’horitzó.
Ben pensat, quina cosa l’horitzó, perquè sembla que en un punt s’acaba però si hi vas encara va més i més enllà. Ximpleries que em venen a la ment, serà la fluixesa de la primavera. Segueixo la meva contemplació, que bé poder mirar aquesta platja, aquest mar, que per cert ara sembla ben bé una piscina, tot i que quant es posa brau pot fer força destrosses.
I recordo la meva infantesa, quan de petits el pare anava a pescar i la mare ens portava a la platja per anar a fer-li una estona de companyia, que segur que ell no deuria agrair massa perquè mentre hi érem no pescava res de res. La mare no dominava massa el tema de la natació, cosa que compensava el pare. Em portava endins amb un pneumàtic que a mi em semblava enorme, com de camió, jo anava surant i em sentia segura, tot i que ell sempre feia de les seves i em feia capbussar, cosa que no em feia ni gens ni mica de gràcia.
De cop em venen els records de l’adolescència, quan hi anava amb les amigues a prendre el sol però i, sobretot, a veure aquell xicot ros i guapo que ni es fixava amb mi...i mira que en fèiem de bestieses perquè ens mirés.
I els pensaments volen i volen, és com si anés veient una pel·lícula on jo sóc la protagonista, perquè és la meva vida la que es narra.
Però ara la realitat truca a la porta, és l’hora de tornar a casa a fer el dinar. I tot passejant desfaig el camí.
Arribo a l’espigó i m’assec damunt d’una roca que sembla gairebé una cadira, com si m`estigués esperant per acollir-me. Trec el llibre que portava dins de la bossa, és en Nietzsche qui em parla, amb el seu llenguatge dur, estrident, sense treva. Intento que em porti Més enllà del Bé i del Mal (diu ell...), però me n’adono que avui no és un bon dia per fer aquest viatge filosòfic, és un dia massa bonic per l’esperit nietzschià, així que tanco el llibre i miro cap a l’horitzó.
Ben pensat, quina cosa l’horitzó, perquè sembla que en un punt s’acaba però si hi vas encara va més i més enllà. Ximpleries que em venen a la ment, serà la fluixesa de la primavera. Segueixo la meva contemplació, que bé poder mirar aquesta platja, aquest mar, que per cert ara sembla ben bé una piscina, tot i que quant es posa brau pot fer força destrosses.
I recordo la meva infantesa, quan de petits el pare anava a pescar i la mare ens portava a la platja per anar a fer-li una estona de companyia, que segur que ell no deuria agrair massa perquè mentre hi érem no pescava res de res. La mare no dominava massa el tema de la natació, cosa que compensava el pare. Em portava endins amb un pneumàtic que a mi em semblava enorme, com de camió, jo anava surant i em sentia segura, tot i que ell sempre feia de les seves i em feia capbussar, cosa que no em feia ni gens ni mica de gràcia.
De cop em venen els records de l’adolescència, quan hi anava amb les amigues a prendre el sol però i, sobretot, a veure aquell xicot ros i guapo que ni es fixava amb mi...i mira que en fèiem de bestieses perquè ens mirés.
I els pensaments volen i volen, és com si anés veient una pel·lícula on jo sóc la protagonista, perquè és la meva vida la que es narra.
Però ara la realitat truca a la porta, és l’hora de tornar a casa a fer el dinar. I tot passejant desfaig el camí.
Relat escrit per la Montserrat Tubert
Records entranyables que el mar ens retorna!
ResponElimina