Maleïda memòria

Sortia del pis amb les presses de cada dia. Al vestíbul de l’escala, lluny de les bústies, hi havia un escampall de cartes que havien caigut al terra: quin carter més inepte, vaig pensar. Vaig veure el meu nom en una d’elles i d’una revolada la vaig recollir deixant les altres on eren. Sí, ja sé que les hauria d’haver recollit també, però el bus cap a Barcelona se m’escaparia si m’entretenia un minut més. Vaig córrer fins a la parada on el bus ja gairebé arrencava per marxar. La carta va anar a parar a l’interior d’aquella bossa tan profunda que portem la majoria de dones. I allà, dins d’aquella profunditat insondable, es va perdre.
Molts dies després també hi van desaparèixer les claus del cotxe, dins de la bossa i vaig haver de buidar-la de totes les andròmines acumulades. Van aparèixer les claus i també la carta oblidada a les profunditats més pregones de la bossa i de la memòria.
La carta! La vaig tombar, no duia remitent. Li vaig donar la volta unes quantes vegades entre els dits a veure si em descobria els seu secret. No me’l va mostrar. Llavors vaig creure convenient obrir-la.
Maleïda presa i maleïda memòria!
A la carta se’m demanava d’anar l’endemà a l’hora que indicava, a l’estació de França. Un ignot familiar del que no en tenia coneixença, arribava a Barcelona, on s’estaria unes hores per enllaçar amb un altre tren cap a una destinació que no especificava. Aquest familiar es volia reunir amb mi per fer-me entrega d’uns “records” de família.
Aquelles lletres que em ballaven davant els ulls i em feien rodar el cap, m’explicaven una història desconeguda. Em parlaven d’una àvia ―la mare del meu pare― a la que sempre havia envoltat una silenciosa aura de misteri. Aquesta senyora, es veu que a la seva joventut estava molt bona i era una mica cap verd, va abandonar el marit i el fill per fugir amb un senyor de gran potencial econòmic. La senyora, o sigui la meva àvia inconeguda, va aconseguir fer-se una petita però considerable fortuna en joies que el senyor, ben content i satisfet, li regalava.
Aquell familiar, sortit del no res i que m’esperava en una estació de trens, volia fer-me entrega d’aquell grapat de joies que, en el seu llit de mort, una àvia penedida volia que tingués jo, filla única del seu únic fill i que m’haurien permès recompondre la meva caòtica i malmesa economia. No cal dir que la inacabable bossa va acabar a la galleda de la brossa.

Relat escrit per la M. Rosa Salas