Ensarronada

Vaig tenir un ensurt de mort quan la perruquera va entrar al meu cotxe i va cridar “accelera”. Però vaig asserenar-me d’immediat perquè jo sóc un home de gran enteresa i presència d’ànim i estic de tornada de tot.
Com que sóc força estoic, vaig actuar amb gran serenitat, vaig ocultar el meu ensurt, vaig prémer a fons l’accelerador i vam sortir rabent de l’aparcament de davant de la perruqueria i del meu despatx que és al pis de dalt. Aquella situació em va fotre bastant perquè havia de sortir amb el meu últim “ligue” amb qui mantenia una relació explosiva i tòrrida i uns quans adjectius més que no dic per no allargar-me massa i és que jo sóc un play-boy de primera. Bé, com anava dient, amb l’accelerador completament a fons vaig enfilar carrer enllà i vaig mirar a la perruquera perquè m’indiqués per on volia anar.

―Tira, tira!!! No miris enrere i corre. Corre com si t’empaités el mateix diable.

Com que sóc un home molt fred vaig seguir prement l’accelerador a “tope”.

―Però on vols que et porti ―vaig preguntar-li a aquella noia que semblava haver-se begut l’enteniment.
―A qualsevol lloc, però ben lluny d’aquí.

Com que sóc un home que sempre actua amb gran serenitat, vaig seguir prement l’accelerador. Vaig enfilar cap a l’autopista i au, vinga! quilometres i més quilometres. La perruquera, al seient del meu costat, semblava estar en estat de xoc. Tenia els ulls perduts en ves a saber quin lloc i a la cara se li dibuixava un rictus estrany; es fregava nerviosament les mans que es mostraven blanques, com sense sang.
Davant el silenci de la perruquera vaig decidir aturar-me en una àrea de servei i, tranquil·lament, parlar amb ella per assabentar-me perquè m’estava fent córrer d’aquella forma, per saber de què fugíem.
La noia mirava al seu voltant amb ulls esverats, com si esperés que, d’un moment a l’altre s’ensorrés el món o entrés un aparegut. Vaig demanar un cafè per a mi i, per a ella, una tisana (no tenien til·la i l’hi vaig demanar de camamilla, que també va bé en aquests casos). Amb les tasses entre les mans i, serenament amb molta tranquil·litat, vaig intentar raonar amb ella. Mentre la mirava em vaig adonar que era una noia molt maca i, renoi!, que ben formada...

―Però si m’expliques que t’ha passat o qui t’ha espantat podré fer alguna cosa. Podem tornar i jo m’ocuparé de solucionar el problema. Jo sóc un home que...
―No, si us plau, no tornem ―em va interrompre―. No hi ha solució. El que ha passat ja està passat però no puc tornar, em seria impossible tirar enrere.

Jo em vaig imaginar que havia matat algú o alguna cosa tan tràgica i esfereïdora com aquesta. Al preguntar-li ella em va dir que no que els trets no anaven en aquesta direcció i així va ser que vam enfilar altra vegada l’autopista i vam tornar a fer quilometres i més quilometres.
Només fins algun temps més tard no vaig saber quin era el motiu d’aquell trasbals, però llavors ja érem casats.

M. Rosa Salas