Mal cafè

—No t’aixecaràs fins que o t’ho acabis!—li ha dit empipada. Però sap que les paraules no faran cap efecte, ell sap com ella que només son paraules, que mentre les diu ja està pensant que es tard i que no pot complir l’amenaça perquè ell ha d’anar a escola i ella a treballar.  I l'amenaça queda a l’aire impotent i buida com ella es sent. I ara tot es torna agra, la tassa de cafè amb llet que porta a l’estòmac, la mirada que dirigeix al seu fill, i la seva veu que crida irritada —Prou n’estic fins al cap d’amunt vinga, cap a l’escola!. I un cop més es fa el propòsit que demà serà diferent, que es llevaran amb prou temps, que ella es mantindrà ferma, calmada i afectuosa, que no tornaran a sortir de casa els dos a punt de plorar, per no res.