Sóc tot un personatge, jo. Sóc amo de casa meva, faig el que vull i no permeto que ningú em mani. M’agraden aquests humans que em mimen, tenen cura que res no em falti i es pensen que els pertanyo. Em deixo amanyagar per ells, però que quedi clar: només quan em ve de gust! Quan em renyen perquè m’esmolo les ungles al sofà o rasco les cortines m’ofenc i, mirant-los amb menyspreu, marxo molt digne, amb la cua ben alta. Aviat, però, aparco l’ofensa i surto del raconet on he paït el meu disgust amb el propòsit de concedir-los-hi el meu perdó i m’acosto, melós, a ells perquè les seves mans, com a recompensa, em rasquin la panxa i el llom cap avall on la cua, enlairada, atura aquella mà perquè torni a començar... i, satisfet, se m’escapen uns roncs profunds i continuats que a ells els complau molt.

Maria Rosa