Planeta Lletra
Mil Nou-Cents Trenta-Vuit
Mil nou-cents trenta- vuit. L’àvia resa des de casa. El noi és al front. Serra de Pàndols i de Cavalls. L’àvia vol anar a missa cada dia. És difícil, però. L’església ja no ho sembla, el capellà ja no hi és. Com podrà tornar el noi sense ciris que il·luminin el camí, sense el rosari de tot un poble a la tarda o al matí?
Té esperança. Des de casa, cada dia resa l’oració: paraules clares, sense rima, batejades amb el nom del benjamí: Bertomeu. Disset anys tendres. Escanyolits. Com pot agafar un fusell si no ha après tot el que ella encara li vol ensenyar?
Batalla de l’Ebre. L’àvia no sabrà si va lluitar a les serres o a baix al riu... El noi no sap nedar! Resar un altre cop, resar, plorar...
La germana del noi, més gran, consola la mare. Es fan costat. Sembla així més fàcil de portar, aquest neguit. Les nits són llargues. El noi deu tenir son i no saben si deu dormir. Ella, mare, l’ha acotxat moltes vegades, li ha dit bona nit. Ell al front, és de qui més se’n recorda. No tenen cap notícia l’un de l’altre. Ell resa però diu “mare”. La seva oració és breu. Les de la mare són llargues: I per què tot plegat? La lleva del biberó s’ha endut més nois del poble. Totes les mares resen a les nits. Ja no hi ha rialles ni festejos.
El front se’ls ha endut. Morts, molts morts. Moltes rialles ja no tornaran. Els plors i la tristor les substituiran.
Arriba una carta, octubre, primer. La mare tremola. No la vol obrir. La filla gran li agafa i comença a llegir. La mare esclata en veure-li el rostre. Totes dues s’abracen plorant i xisclant: les oracions no han arribat.
Setanta-cinc anys més tard, a la Fatarella, en una excursió que fa la neboda-néta, llegeix les plaques on hi ha els noms dels qui van morir a la zona de l’Ebre. Allà hi ha el nom del noi Bertomeu, disset anys eterns. El seu oncle- avi. Ara començarà la recerca de les restes per reparar la seva memòria i el dol dels qui el van estimar.
Una placa diu el teu nom i jo sóc l’única supervivent que repararà aquest fil de destí.
Té esperança. Des de casa, cada dia resa l’oració: paraules clares, sense rima, batejades amb el nom del benjamí: Bertomeu. Disset anys tendres. Escanyolits. Com pot agafar un fusell si no ha après tot el que ella encara li vol ensenyar?
Batalla de l’Ebre. L’àvia no sabrà si va lluitar a les serres o a baix al riu... El noi no sap nedar! Resar un altre cop, resar, plorar...
La germana del noi, més gran, consola la mare. Es fan costat. Sembla així més fàcil de portar, aquest neguit. Les nits són llargues. El noi deu tenir son i no saben si deu dormir. Ella, mare, l’ha acotxat moltes vegades, li ha dit bona nit. Ell al front, és de qui més se’n recorda. No tenen cap notícia l’un de l’altre. Ell resa però diu “mare”. La seva oració és breu. Les de la mare són llargues: I per què tot plegat? La lleva del biberó s’ha endut més nois del poble. Totes les mares resen a les nits. Ja no hi ha rialles ni festejos.
El front se’ls ha endut. Morts, molts morts. Moltes rialles ja no tornaran. Els plors i la tristor les substituiran.
Arriba una carta, octubre, primer. La mare tremola. No la vol obrir. La filla gran li agafa i comença a llegir. La mare esclata en veure-li el rostre. Totes dues s’abracen plorant i xisclant: les oracions no han arribat.
Setanta-cinc anys més tard, a la Fatarella, en una excursió que fa la neboda-néta, llegeix les plaques on hi ha els noms dels qui van morir a la zona de l’Ebre. Allà hi ha el nom del noi Bertomeu, disset anys eterns. El seu oncle- avi. Ara començarà la recerca de les restes per reparar la seva memòria i el dol dels qui el van estimar.
Una placa diu el teu nom i jo sóc l’única supervivent que repararà aquest fil de destí.
Relat escrit per Eulàlia Espinasa
Precioso relato.
ResponEliminaMolt emotiu, dur, per mi ben contat.
ResponElimina