Nadal i altres fotesses

El mossèn ha perdut molta de la parròquia que anys enrere omplia l'església. Un sagristà coix. Dues dones de casa bona vingudes a menys. Sis o set senyor majors, alguns amb el capell posat al cap per mor del fred que hi fa a dins l'església. Sis velletes, les de la missa de cada dia.
Don Bernat i senyora, comtes de Terra-Alta que tenen un lloc reservat al costat de l'altar. Dos reclinatoris i dues cadires encoixinades marquen on els correspon seure.
Un ex seminarista frustrat i la seva guitarra tanquen la concurrència a la missa de Nadal. Són tots els que acompanyen al capellà.
A un lateral del presbiteri un pessebre. La Mare, el Pare, i un atrotinat nen Jesús. La mula i el bou aquest any no hi són. El mossèn és un fervent seguidor del Papa, i com que el Papa ha dit que no hi ha cap evidència que hi hagués animals dins la cova, no els hi posat.
El mossèn, un home ja entrat en anys es disposa per predicar l'homilia. La veu de tro amb la que comença sempre els sermons no l'ha abandonat.
"Els lladres i els traïdors, com el que va vendre per trenta denaris de plata a Jesús i que avui els seus hereus encara estan entre nosaltres..., disposats a clavar a la creu a tants i tants..."
Els sagristà s'apropa al capellà. Li xiuxiueja:

―Mossèn...mossèn, el sermó dels denaris i de traïdors es per Setmana Santa. Estem a la missa de Nadal.
―Ja ho sé― contesta el mossèn― potser per Nadal no hi ha lladres?

El sagristà, cap cop es va retirant. Mentre entre dents, murmurava "De cada dia està més xota".
El mossèn segueix amb el sermó.

"I com els governants que se'n varen rentar les mans, tal com fan ara, i els que el van negar, i eren dels seus. Tots aquests són encara entre nosaltres. Tenen altres noms i vesteixen d'altre manera. Ells són els culpables de que tants i tants nens pateixin el mateix fred que va patir Jesús a la cova, i encara us diré més, com va passar a Betlem que van ser el més humils els que varen portar menjar als habitants de la cova, són ara els que cuinen per ells, els Pilatos d'avui els han negat el foc, són els qui arrepleguen menjar perquè no passin gana".

Aquell no era el sermó que any rere any mossèn Jordi predicava a la missa de Nadal. La gent no ho entenia. Quelcom estava passant.
El mossèn continuar:

"La Pau del Nadal, no està en els desitjos. No està amb les llums brillants del carrer, ni està en venir a l'església, que tot sigui dit, de cada any està més buida..."
El sagristà va veure com la boca del nen Jesús del pessebre es movia. Era el nen el qui dictava el sermó al capellà. Per un instant va dubtar, però es va callar com un mort. Tenia fama d'un xic passat de voltes i només li faltava dir que aquell nen de pedra li dictava el sermó.
"... i per acabar estimats germans en Crist, millor si porteu un bocata als que el necessiten, que una encaixada de mans de compromís".

El seminarista mentre la gent sortia de missa s2arrancà amb la cançó: Fum, fum, fum, ha nascut...

Relat escrit per en Pilio